Les dues cares de la moneda

 

                                                            Les dues cares de la moneda

Vet aquí que una vegada hi havia dos veïns molt diferents: en Lluc i en Rick. 

En Lluc s’aixecava cada dia a les 5 de la matinada per anar a treballar a la fàbrica de suro, sempre hi anava amb bicicleta i com havia de passar per davant del mar es posava molt content de veure sortir el sol taronjós i brillant; aquella era l'única cosa que li treia un somriure. En Rick s’aixecava quan volia, ja que no havia d’anar a treballar, perquè vivia dels ingressos de la seva dona. Li posaven un gran esmorzar a la taula, amb suc, llet, torrades… però sempre hi trobava pegues i s’enfadava amb les criades que li feien i amb tothom que es creuava al seu camí. 

Un dia la dona d’en Rick es va posar molt i molt malalta fins al punt d’haver d’estar a l’hospital, ell només volia que tornés a casa perquè hospitalizada no guanyava diners, i per fer-ho al més aviat possible va oferir tot el que tenia, però allò no era una qüestió de diners. 

Ella amb veu trencada li va dir:

 - Ara només vull fer com en Lluc, sortir a veure el sol al matí.

 - Com aquell pobre desgraciat!- va dir mig rient. 

En Lluc feia poc havia perdut la seva dona, però ho va poder superar amb ajuda d’alguns dels seus amics. Com que a la parella tots dos treballaven, tenien una petita guardiola on hi posaven cada dia una mica del seu sou, i ara només ho podia fer ell, però donava gràcies a Déu per haver pogut acomiadar-se i ajudar-se mútuament. 

 Finalment, en Rick va perdre la seva dona, i com que no tenia feina i ningú el contractava per la seva nul·la experiència, va començar a quedar-se sense diners i només plorava i plorava. Per això va haver de fer fora a les serventes, va haver de vendre els seus cinc cotxes… allò era la fi per ell! Estava més trist per aquesta nova situació que per la mort de la seva dona. 

En Lluc, en canvi, va substituir la seva vella bicicleta per una de nova, a més a més va llogar-se un petit pis al centre de Barcelona i va poder anar a treballar a un altre lloc amb més bones condicions que la fàbrica de suro. Per ell tot allò era felicitat, perquè ja tenia tot el necessari per a viure.

Júlia Lozano Santiago