FiloINSSantFeliudeGuíxols

  La vida seria avorrida sense problemes, però la vida amb problemes constants o un problema que arribi a molt de temps solucionar pot causar altres tipus de problemes, de salut per exemple. En alguns moments potser és millor deixar que tot flueixi que només en passar del temps se solucionarà, i altres que si no prens una acció immediata pot comportar encara més problemes.   Mohamed Tajjiou, 2n de batxillerat A 

  Moltes vegades temem el pas del temps. Vivim amb la incertesa de què serem, quan deixem de ser. I és que el temps passa inexorablement per a totes les persones, sense límits ni fronteres, sense cap excepció. La vellesa n’és una representació d’aquest, descompost en records, coneixements i valors. És aquella obra plena d’errors que es corregeixen afegint-hi capes i capes de pintura fins que apareixen les primeres clivelles, aquella porta oberta que resumeix la simplicitat del nostre ésser, aquella escletxa que deixa veure l’eterna concepció de la vida.   Paula Serrano Jimenez, 2n de batxillerat A 

  Sèneca va dir una vegada: “fa falta una vida per aprendre a viure”. L’existència no és més que un aprenentatge continu que mai podrà ser suficient. El fet de creure que adquireixes tota mena de coneixements és un dels grans errors que pot cometre l’ésser humà i, sobretot, una mancança d’humilitat. Aquest fet es compara amb l’afirmació de Sòcrates, el qual reconeixia que només sabia que no sabia res, per la qual cosa es convertia en una persona sàvia. El gran filòsof romà, expressava que naixem sense cap mena de coneixements i que, a mesura que la vida avança i nosaltres ho fem amb ella, la nostra saviesa també ho fa. Amb tot i que adquirim una gran coneixença al llarg de la nostra vida, sempre hi haurà més, no existeix un límit, ni tampoc existeix la saviesa absoluta, una saviesa comparable amb l’horitzó del cel: sabem que hi ha més cel més enllà però, des del punt en què ens trobem, mai ho podrem veure, igual que mai podrem assolir la completa saviesa.   Jordi Pujolràs, 2n ...

  L’humà és i ha estat considerat durant molts segles com un ésser superior a l’animal principalment per tenir l’habilitat d’enraonar. El progrés en l’agricultura ha fet que pas a pas les llibertats dels animals quedin restringides fins a considerar-se a l’animal com un producte abans que una criatura. Segons l’utilitarisme de Stuart Mill l’explotació d’animals no s’ha de realitzar, ja que els seus interessos s’han de respectar en la mateixa mesura que la d’una persona per assolir la major felicitat en el major nombre d’individus. Per a Descartes, en canvi, l’animal manca de ment  i el seu comportament es deu a una resposta biològica davant d’un estímul, per tant, no tenen ànima ni poden sentir dolor. Aleshores, té l’home dret a engabiar un ésser que es creu que no té ànima per pur plaer? O ha de tenir una bèstia les mateixes llibertats que una persona?   Isis Pla, 2n de batxillerat A 

    Som éssers socials per naturalesa. Hem de tenir relacions i entrar en contacte amb altres de la nostra espècie, sobretot amb qui estimem. Aquells que ens fan feliços, contents i alegres. Amb qui les hores es passen com minuts i els riures fan mal a la panxa. Però no sempre serà així ja que, les paraules volen, els per sempre són limitats i les promeses tenen caducitat. Encara que tot en el seu moment sembla sempitern, tot allò que tingui principi tindrà fi i per més promeses, més amors i més sentiments, sempre ho deixem tot enrere, amb voluntat o sense. Per tant, sabent que tot allò té fi, és lògic escollir arriscar-se i quedar-se amb l’anècdota o no fer-ho i quedar-se amb les ganes?  Nam Addala, 2n de batxillerat A 

  Molta gent té por a la mort, ja que aquesta sempre ha estat un objecte de pànic. Reflexionar sobre la mort és reflexionar sobre la vida, és a dir, la mort és la nostra companya de vida, l'única que no ens abandonarà mai. Per tant, rebutjar i tenir por a la mort, és negar-se a viure. A més, gràcies a la mort i, per tant, gràcies a la finitud del temps, tenim el coratge de fer coses, que en una vida infinita no faríem. Finalment, cal recordar que realment mai coneixerem la mort, ja que quan nosaltres existim i som, la mort no és, però quan la mort arriba, nosaltres ja no en som res.   Cristina Royán, 2n de batxillerat B 

  Fent aquesta pregunta vull relacionar la vida de l'ésser humà amb el capvespre, ja que la vida de l'ésser humà mai sabem ni quan ni on s'acaba tot, és a dir, mai sabrem on ni quan deixarem d'existir. El mateix passa amb el capvespre perquè a simple vista no sabem quan ni on acaba. Hassan Kiloul, 2n de batxillerat B

    Objectivament, per a nosaltres i qualsevol altre animal després de néixer cada dia és un dia més si es veu des del moment del teu naixement i, en canvi, un dia menys vist des del dia de la teva mort. L'ADN ja ve programat amb una data de mort biològica per dir-ho així (és clar que pots morir abans per altres factors). I subjectivament ja entren els desitjos personals, les filosofies, els del got mig ple-mig buit, etc… Però l'univers no funciona d'acord amb els desitjos personals, sinó objectivament. Per tant: Vist des del moment del teu naixement és un dia més de vida. Vist des del dia incert de la teva mort és un dia menys. Vist des del moment present, és un regal de temps per gaudir aquí i ara.  D'aquí la dita: "El passat és història, el futur un misteri, l’avui és un regal. Per això es diu present"   Sergio Gutierrez, 2n de batxillerat B 

 Al final final tot estarà bé, i si no està bé, no hem arribat al final. Mohamed El Farji, 2n de batxillerat B

  Moltes vegades desitgem que el temps passi de pressa per arribar a un moment en el qual creiem que gaudim. D’altra banda, també hi ha aquells moments els quals desitgem que el temps es pari. Però tenim el temps necessari per a gaudir de la nostra vida i fer tot allò que desitgem? Tenim el temps necessari per a gaudir de la nostra vida, però el malgastem? El temps que tenim s’ha de gaudir en tot moment, per tant, per molt que vulguem que el temps passi de pressa per arribar a un moment el qual creiem que gaudirem molt més, per què no fem coses que ens agradin durant aquell període de temps?  Quan ens volem adonar del temps que ha passat des d'un esdeveniment, ens adonem que ha passat molt de temps tot i que no ho sembli. Per això hauríem de gaudir tot el temps que tenim perquè així mai ens hàgim de penedir d’allò que no hem arribat a fer.    Paula Serrano del Rio, 2n de batxillerat C 

En aquesta fotografia podem observar un arbre amb moltes fulles. Si caigués alguna fulla de l'arbre no notaríem la diferència, això em fa pensar que nosaltres som comparables a les fulles d'aquest arbre, ja que si caiem, tampoc es notaria la diferència, el món continua. El que vull dir és que de vida només n'hi ha una i l'hem de gaudir al màxim, carpe diem. Anuar Hamoudan, 2n de Batxillerat C INS Sant Feliu de Guíxols  

  L'univers està sempre en un constant canvi, no para d'expandir-se. I entre totes les lleis i principis (Hubble, Copèrnic, Einstein...), l'única que sempre és constant i es verifica és que tot canvia. Això es pot relacionar amb el que deia Heràclit: tot flueix i pateix constantment canvis. Es pot comparar amb les flames del foc, ja que mai son les mateixes ni tenen les mateixes formes. Zoubair Aaddach, 2n de batxillerat B INS Sant Feliu de Guíxols

                                       Com podem veure, hi ha empreses les quals es dediquen a vendre terrenys per poder-hi fer una edificació posteriorment amb la finalitat que el comprador d’aquest terreny faci una casa on poder-hi viure, al que a mi em porta a pensar: Si hi ha persones que compren terrenys per fer-hi una construcció, això s'anirà estenent cada cop més en un futur, per tant, aquests boscos i camps naturals que tenim aniran desapareixent fins que arribi un punt en el que la naturalesa quedi dissolta? Albert Montes, 2n de Batxillerat C INS Sant Feliu de Guíxols

Aquesta imatge és del cementiri de Sant Feliu, i al veure gravada una calavera la vaig trobar interessant. Han de ser els cementiris llocs tristos i temorosos? Moltes vegades fugim de les nostres pors per la falta de coneixement, però si féssim de les nostres aversions els nostres aliats veuríem la vida com un món transitori, una altra fase d'un procés continu: el naixement, la vida i la mort. Aquell racó tan solitari i lúgubre com és el cementiri és ara l'últim racó que ens queda després de la industrialització del món, un lloc que et permet reflexionar en harmonia i refugiat de les atrocitats d'aquest món. Noé Vidal Ochirjav, 2n de Batxillerat B INS Sant Feliu de Guíxols  

En aquesta imatge es veuen una escala, però podem dir, com Heràclit, que és una i la mateixa, una que puja i una altra que baixa.  Aquests dos camins es poden relacionar amb les diferents percepcions de la vida que podem tenir, i cadascú és lliure de decidir si vol pujar o si vol baixar.  Zoubair Aaddach 2n de Batxillerat B INS Sant Feliu de Guíxols  

  La fugacitat de la vida s'ha convertit en un fet que la majoria acceptem. Ara bé, molts associem aquest amb que la durada es curta. Ara bé, la vida resulta realment fugaç no per la curta durada d'aquesta, sinó dels instants que la formen. És a dir, la vida resulta fugaç perquè els instants que la formen també ho són i per conseqüència el conjunt també.  Moussa El Hamdaoui 2n de Batxillerat A INS Sant Feliu de Guíxols

Doaa Dkiouak El kaoutit, 2n de Batxillerat C INS Sant Feliu de Guíxols  

Segons Plató, després de morir l'ànima es reencarna en un altre cos. Segons  Plató  l'ànima  és  el nostre principi diví i immortal que perdura en el temps sense fer-se malbé ,  el cos i l'ànima componen la formació de l'home , però  estan unides d'una manera accidental, ja  que  l'ànima  és  immortal i el cos  és  material i està subjectat per la corrupció física i per últim la mort.  Alèxia Esquinas 2n de Batxillerat C INS Sant Feliu de Guíxols  

  Tot observant la imatge, reflexiono detingudament la composició visual exposada davant els meus ulls. Un home aturat, quiet i vermell que ens alerta i ens prega la nostra immobilitat (temporal). A la societat, existeix un ordre social esdevingut d'una sèrie de condicions I normes que s'han de complir; per tal d'indicar-nos-ho, s'han creat senyals com la anteriorment esmentada que ens ho clarifiquen: atura't, passa, no fumis, no mengis... Però què era de nosaltres abans que algú vingués a dir què s'ha de fer? Si no hi hagués cap mena de llei, continuaríem sent qui som? O és la llei la repressió al nostra vertader "ser"?  Si hi hagués pena de mort hi hauria menys delinqüència?; però que no hi hagi tanta no significa que dins l'ànima d'algú que no ha delinquit, no existeix el desig a fer-ho? Un lleó ensinistrat al zoològic, condicionat pel que fa viure en contra el seu instint, no s'ho pensaria en atacar qui hipòcritament el donava de menjar...

                                                    Em faig aquesta pregunta, mostrant el tauler del joc de l’oca, ja que aquest joc representa el camí de la vida de qualsevol ésser viu (humans, animals, vegetació) i mostra tots els possibles camins que qualsevol pot viure a partir del número que treguis. Donant a entendre que el número son les nostres accions les quals depenen de nosaltres mateixos o de l'atzar.                                                                  Franz Vela 2n Batxillerat C INS Sant Feliu de Guíxols