FiloINSSantFeliudeGuíxols

       A continuació teniu les 50 propostes per a la Mostra de Fotofilosofia 2022

  Una amistat és com  la  mar,  se’n  veu el principi però no el final. S'observa en les rialles, però també en  els plors. Es crea en vincles i connexions, viu dels  records i dels secrets compartits.  No construeix murs sinó ponts per superar les adversitats. La veritable amistat deixa empremta i no fa mal. Té valor i no té preu. Perdura si es cuida, no importa el temps. Potser només cal reflexionar i qüestionar-se: la veritable amistat dura per sempre? Àngela Vilà, 2n de batxillerat A 

  La vida seria avorrida sense problemes, però la vida amb problemes constants o un problema que arribi a molt de temps solucionar pot causar altres tipus de problemes, de salut per exemple. En alguns moments potser és millor deixar que tot flueixi que només en passar del temps se solucionarà, i altres que si no prens una acció immediata pot comportar encara més problemes.   Mohamed Tajjiou, 2n de batxillerat A 

    L'horitzó ha estat sempre un espai inassolible que retrocedeix a mesura que un avança cap a ell, no hi ha manera d'atrapar-ho. Això és perquè l'horitzó no és una meta ni un lloc, no s'inscriu en cap geografia i no pot ser representat en cap mapa. No obstant això, hi és allà i existeix. Nosaltres li hem donat una paraula al concepte i una definició que el representa. És un instint humà innat el de donar sentit i paraules a les coses que sentim i veiem. Aquesta limitació de l’horitzó i el seu motiu visual etern ha fet que molts es qüestionin la seva existència. Llavors, les coses tenen un sentit per si mateixes, o som els humans els que donem sentit a què percebem? Asma Soultana, 2n de batxillerat A

  Molts joves avui dia, surten a discoteques, bars i altres llocs d’oci nocturn a ballar, cantar i beure, però, ho fan amb l’objectiu d’oci per divertir-se o simplement d’evasió, de distracció dels seus pensaments? Alguns no volen més que no pensar en la seva vida quotidiana, en els seus problemes i, per això únicament, beuen. Iker Sierra, 2n de batxillerat A 

  Moltes vegades temem el pas del temps. Vivim amb la incertesa de què serem, quan deixem de ser. I és que el temps passa inexorablement per a totes les persones, sense límits ni fronteres, sense cap excepció. La vellesa n’és una representació d’aquest, descompost en records, coneixements i valors. És aquella obra plena d’errors que es corregeixen afegint-hi capes i capes de pintura fins que apareixen les primeres clivelles, aquella porta oberta que resumeix la simplicitat del nostre ésser, aquella escletxa que deixa veure l’eterna concepció de la vida.   Paula Serrano Jimenez, 2n de batxillerat A 

  És potser aquest un dels motius pels quals ens sentim tan atrets per la muntanya un cop la trepitgem per primera vegada. Et recorda qui ets i et diu; “estàs arrelat a mi. Jo sóc el sòl, tu l’arrel i allò que fas, la conseqüència”. El més important de tot és que el sòl pot viure sense l’arrel, però l’arrel no pot viure ni sense el sòl ni sense la conseqüència. Aquesta conseqüència neix de l’arrel i l’arrel del sòl. En canvi, el sòl ha estat i estarà sempre allà, amb l’arrel o sense.   Biel Sanchez, 2n de batxillerat A 

  Sèneca va dir una vegada: “fa falta una vida per aprendre a viure”. L’existència no és més que un aprenentatge continu que mai podrà ser suficient. El fet de creure que adquireixes tota mena de coneixements és un dels grans errors que pot cometre l’ésser humà i, sobretot, una mancança d’humilitat. Aquest fet es compara amb l’afirmació de Sòcrates, el qual reconeixia que només sabia que no sabia res, per la qual cosa es convertia en una persona sàvia. El gran filòsof romà, expressava que naixem sense cap mena de coneixements i que, a mesura que la vida avança i nosaltres ho fem amb ella, la nostra saviesa també ho fa. Amb tot i que adquirim una gran coneixença al llarg de la nostra vida, sempre hi haurà més, no existeix un límit, ni tampoc existeix la saviesa absoluta, una saviesa comparable amb l’horitzó del cel: sabem que hi ha més cel més enllà però, des del punt en què ens trobem, mai ho podrem veure, igual que mai podrem assolir la completa saviesa.   Jordi Pujolràs, 2n ...

  L’humà és i ha estat considerat durant molts segles com un ésser superior a l’animal principalment per tenir l’habilitat d’enraonar. El progrés en l’agricultura ha fet que pas a pas les llibertats dels animals quedin restringides fins a considerar-se a l’animal com un producte abans que una criatura. Segons l’utilitarisme de Stuart Mill l’explotació d’animals no s’ha de realitzar, ja que els seus interessos s’han de respectar en la mateixa mesura que la d’una persona per assolir la major felicitat en el major nombre d’individus. Per a Descartes, en canvi, l’animal manca de ment  i el seu comportament es deu a una resposta biològica davant d’un estímul, per tant, no tenen ànima ni poden sentir dolor. Aleshores, té l’home dret a engabiar un ésser que es creu que no té ànima per pur plaer? O ha de tenir una bèstia les mateixes llibertats que una persona?   Isis Pla, 2n de batxillerat A 

    Kant va dir que “veiem les coses, no com són, sinó com nosaltres som”. El filòsof feia referència al fet que interpretem la vida com nosaltres pensem que és i no pas com realment és. Es podria afirmar, doncs, que no percebem res com és en realitat.  D’altra banda, Sèneca afirmava que l’única cosa certa a la vida és el passat. Però, i si es percep el passat segons com som nosaltres i no com és realment?  Marc Martí, 2n de batxillerat A 

  Les històries es conten des d'una perspectiva esbiaixada i, quan les escoltem, és bo sentir una altra versió  del personatge abans d'emetre un judici. Cal tenir clar que moltes vegades quan una història arriba a les nostres oïdes ho fa amb percepcions d'intencions inexistents, per exemple el narrador pot dir que una de les parts implicades tenia intenció de fer alguna cosa (però en realitat no ho va fer) o que la persona que conta la història pot molt bé estar alterant els detalls només per a aconseguir alguna cosa de l'oïent. El millor és escoltar totes dues parts i no adoptar postures precipitades.   Salma Jbilou, 2n de batxillerat A 

  L’amor. Un sentiment que els humans poden experimentar per algú tan física com emocionalment. Aquest fenomen que es produeix, és interpretat en el discurs d’Aristòfanes a "El banquet" de Plató. On s’explica que originalment els humans eren criatures similars, però els déus els van dividir per la meitat. "Des d’aleshores, els humans se sentirien incomplets, i tenien la necessitat de restaurar la unitat i per això busquen l’altra meitat perduda". Però fins a  quin punt és aquesta necessitat essencial? Realment és imprescindible per ser feliç? I  realment podem assegurar que aquest amor perdurarà infinitament? Marwa Ibn, 2n de batxillerat A 

  “La naturalesa és sàvia”. “Tot a la natura existeix per algun motiu”. Si aquestes afirmacions són certes, quin és el sentit de l’existència? Té sentit, científicament parlant, l’existència dels paràsits?  O té sentit, pels religiosos, l’existència dels ateus? La vida és el fenomen més majestuós i misteriós al qual absolutament tots estem sotmesos. No hi ha distincions ni favoritismes. Tot el que existeix és viu. Tots els éssers són éssers, i de la mateixa manera, un no-ésser no pot existir. Així doncs, perquè som aquí? Durant tota la història de l’existència de la vida hem intentat buscar un propòsit, un objectiu final, una explicació. Al no trobar-la, ens l’hem inventat. Hem afirmat que l’objectiu de l’existència humana és pura i simplement trobar la felicitat tant per nosaltres com per als altres, ser exitosos en la societat artificial que hem dissenyat. Segons aquesta lògica, però, l’existència dels animals o de les plantes està totalment injustificada; degut al fet que a...

  L’amor és un sentiment intens, és un vincle, una unió capaç de fer sentir més viu que mai a tot aquell que el senti seu, però desconeixem quines són les seves conseqüències. Estimar, desitjar, voler a algú com al nostre company de vida, limita la nostra llibertat personal?  Dostoyevski va dir una vegada: “no hi ha un desig més atraient per a una persona lliure que el de trobar un ésser davant del qual agenollar-se”. Ens podem qüestionar si l’amor és això, la necessitat de voler algú a qui estimar i admirar, i llavors podem pensar en si aquest desig es construeix amb el temps o si els éssers neixen amb la capacitat d’estimar. Si l’amor és innat, l’objectiu de tot ésser des que neix és trobar algú davant de qui agenollar-se? O bé aprenem amb el temps que la nostra llibertat individual es limitarà en el moment en què coneixem a aquella persona que ens faci sentir? Es pot afirmar que sigui quin sigui l’inici, l’amor existeix per sotmetre'ns com a persones?   Ariana Exposito...

  Què és més valuós que la vida? L'espècia humana sempre ha lluitat per viure el màxim possible. Això xoca amb el fet de que nosaltres cada dia juguem amb milions de vides que no ens pertanyen. Podríem viure en un món on els nostres actes fossin guiats per l'actitud ètica, el respecte i la compassió per aquells amb qui compartim el planeta. Però escollim viure en un món on preval la dominació i l'explotació dels altres. En aquest cas es veu reflectit el pensament de Plató que assegura que els animals no tenen ànima. Però jo coincideixo amb filòsofs com Mill que argumenta que són éssers sensibles amb la capacitat de sentir dolor, pel que causar-los el més mínim dolor és una crueltat i injustícia. Per això em plantejo fins a quin punt els humans tenen dret a decidir sobre la llibertat dels animals. Ja que la seva vida, la seva ànima i la seva essència és només seva i nosaltres els hi arravatem. Seguint el pensament de Sòcrates i de Plató, un motiu que fa que alguns estiguin d...

    Som éssers socials per naturalesa. Hem de tenir relacions i entrar en contacte amb altres de la nostra espècie, sobretot amb qui estimem. Aquells que ens fan feliços, contents i alegres. Amb qui les hores es passen com minuts i els riures fan mal a la panxa. Però no sempre serà així ja que, les paraules volen, els per sempre són limitats i les promeses tenen caducitat. Encara que tot en el seu moment sembla sempitern, tot allò que tingui principi tindrà fi i per més promeses, més amors i més sentiments, sempre ho deixem tot enrere, amb voluntat o sense. Per tant, sabent que tot allò té fi, és lògic escollir arriscar-se i quedar-se amb l’anècdota o no fer-ho i quedar-se amb les ganes?  Nam Addala, 2n de batxillerat A 

  Molta gent té por a la mort, ja que aquesta sempre ha estat un objecte de pànic. Reflexionar sobre la mort és reflexionar sobre la vida, és a dir, la mort és la nostra companya de vida, l'única que no ens abandonarà mai. Per tant, rebutjar i tenir por a la mort, és negar-se a viure. A més, gràcies a la mort i, per tant, gràcies a la finitud del temps, tenim el coratge de fer coses, que en una vida infinita no faríem. Finalment, cal recordar que realment mai coneixerem la mort, ja que quan nosaltres existim i som, la mort no és, però quan la mort arriba, nosaltres ja no en som res.   Cristina Royán, 2n de batxillerat B 

  La bellesa hauria de ser quelcom subjectiu, cadascú hauria de decidir quan una cosa és bella o no ho és; però, realment és així? O l’essència de la bellesa està més enllà dels nostres sentits, com deia Plató?  Per desgràcia, en la societat actual la majoria ens deixem influenciar pels cànons de bellesa establerts, però, qui ha decidit que el que considerem bell, realment ho és? Encara que no sapiguem qui ha estat ni en què s'ha basat, com a societat copiem aquesta opinió, sense expressar els nostres gustos reals i les coses que sentim. Hauríem d’abandonar els nostres prejudicis i ser sincers amb nosaltres mateixos a l'hora de valorar la bellesa de les coses i de les persones.    Marina Luis, 2n de batxillerat B 

  En observar un paisatge a l’estiu i posteriorment a l’hivern haurà variat només els elements visibles d’aquest o també haurem après i canviat les nostres sensacions personals? Heràclit pensa que  la natura és tan màgica que no és mai constant ni igual. Aquesta idea no només és atribuïda als canvis naturals que la immensitat del cel, que connecta amb el mar experimenta, sinó que, cada vegada que observem, els sentiments i emocions son completament diferents de la darrera vegada. Així, doncs les nostres sensacions son tan iguals com les flames d’un foc.   Núria Lucena, 2n de batxillerat B 

      És possible expressar amb una paraula o conjunt d’aquestes tot el que sentim? A vegades ni amb paraules es pot expressar un sentiment o sensació. El meu dubte sorgeix del fet de si existeixen paraules suficients per tot el que volem transmetre, si només amb les paraules que fem servir diàriament podem arribar a explicar un sentiment tan profund que, a vegades, no podem ni descriure, tal com afirmava el presocràtic Gòrgies.   Victòria López, 2n de batxillerat B