L'amor és innat o s'aprèn?

 


L’amor és un sentiment intens, és un vincle, una unió capaç de fer sentir més viu que mai a tot aquell que el senti seu, però desconeixem quines són les seves conseqüències. Estimar, desitjar, voler a algú com al nostre company de vida, limita la nostra llibertat personal? 


Dostoyevski va dir una vegada: “no hi ha un desig més atraient per a una persona lliure que el de trobar un ésser davant del qual agenollar-se”. Ens podem qüestionar si l’amor és això, la necessitat de voler algú a qui estimar i admirar, i llavors podem pensar en si aquest desig es construeix amb el temps o si els éssers neixen amb la capacitat d’estimar. Si l’amor és innat, l’objectiu de tot ésser des que neix és trobar algú davant de qui agenollar-se? O bé aprenem amb el temps que la nostra llibertat individual es limitarà en el moment en què coneixem a aquella persona que ens faci sentir? Es pot afirmar que sigui quin sigui l’inici, l’amor existeix per sotmetre'ns com a persones? 

Ariana Exposito, 2n de batxillerat A

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Som alguna cosa en concret o som un tot?

Imatge
A vegades ens quedem amb la idea que som d’una manera determinada, però realment som un conjunt de coses que trobem dins nostre. Som com un cel, ens enfosquim com un dia de tempesta, realcem la nostra bellesa com una posta de sol, estem serens com un dia clar, i ens submergim en l’obscuritat en èpoques complicades com una nit sense lluna. La nostra identitat és complexa i variable, som el resultat de les nostres experiències i aprenentatges. Tenim tot dins nostre i nosaltres decidim què volem potenciar.                                                                                                                                           Irene Bonillo, 2n de batxillerat A
Més informació

Els moments difícils que tenim a la nostra vida es curen amb el temps?

Imatge
Moltes vegades sentim que no podem superar els diferents obstacles que s'interposen a les nostres vides, creiem que no els podem confrontar i sentim com si estiguéssim en un lloc replet de foscor del qual no podem trobar la sortida. Però igual que després de la immensa foscor de la nit, ve la resplendor de la llum de l'alba, podrem sortir d'aquesta foscor i trobar la llum superant els nostres moments difícils i curant les nostres ferides amb el temps.                                                                                                     Ángela Fabiana Díaz, 2n de batxillerat A
Més informació

És la vellesa l’estat que millor reflecteix la inexorabilitat del temps?

Imatge
  Moltes vegades temem el pas del temps. Vivim amb la incertesa de què serem, quan deixem de ser. I és que el temps passa inexorablement per a totes les persones, sense límits ni fronteres, sense cap excepció. La vellesa n’és una representació d’aquest, descompost en records, coneixements i valors. És aquella obra plena d’errors que es corregeixen afegint-hi capes i capes de pintura fins que apareixen les primeres clivelles, aquella porta oberta que resumeix la simplicitat del nostre ésser, aquella escletxa que deixa veure l’eterna concepció de la vida.   Paula Serrano Jimenez, 2n de batxillerat A 
Més informació