On vaig ara? Depèn de mi o del meu destí?

De vegades ens sentim com si estiguéssim en un bosc seguint un camí sense final i sense cap sentit, creient que tot està predestinat en les nostres vides, però, i si aquest no fos el cas? Potser per dissipar aquest pensament hem de començar a viure, és a dir, a prendre riscos i a crear el nostre propi camí. Durant aquest podem cometre errors, agafar altres rumbs, no obstant això, el més important és no rendir-nos durant el camí, ja que tot forma part del creixement. Cada cosa que es perd és un nou aprenentatge que s'adquireix. Per fer-ho, no hem de buscar les causes de cada cosa que ens succeeix, hem de deixar el passat, gaudir més del nostre present, valorar els moments i no sobre pensar en el temut futur.

                                                                                                                    Aya Kandil, 2n de batxillerat A