FiloINSSantFeliudeGuíxols

 

  El fet que no acceptem que totes les coses comencen i han d’acabar comporta que vivim moments amb més intensitat, que ens sentim tristos quan ja ha acabat i que valorem i vulguem gaudir el moment. Però, per què ens porta tristesa aquest pensament? No seria més fàcil acceptar que tot té un final, gaudir-ho al màxim i sentir-nos feliços pel fet que hem viscut aquella experiència?    Nhora Salado, 2n de batxillerat B 

Ho podem comparar amb un llumí, no ens adonem de la seva importància fins que s'apaga, ens trobem a les fosques i no podem tornar a activar-lo.                                                                                                          Sònia Ayats, 2n de batxillerat A

A vegades ens quedem amb la idea que som d’una manera determinada, però realment som un conjunt de coses que trobem dins nostre. Som com un cel, ens enfosquim com un dia de tempesta, realcem la nostra bellesa com una posta de sol, estem serens com un dia clar, i ens submergim en l’obscuritat en èpoques complicades com una nit sense lluna. La nostra identitat és complexa i variable, som el resultat de les nostres experiències i aprenentatges. Tenim tot dins nostre i nosaltres decidim què volem potenciar.                                                                                                                           ...

  MORIR ÉS EL NOSTRE FINAL? Des de sempre hem tingut el pensament inculcat que quan el nostre cos mor, l’ànima també se'n va amb aquest. Però qui ens assegura que la nostra essència desapareix per complet?   Mai no hem tingut cap evidència ni segurament mai la tindrem, i si fos així està clar que no seria del tot viable.  Realment aquest camí és el veritable final o és només l’inici d’un de nou?                                                                                                  ...

Cada persona, al llarg de la seva vida, presencia un seguit de records i vivències que ens identifiquen i ens diferencien dels altres, aquestes característiques apareixen a través de confrontar la nostra realitat. A partir d'aquí podem concloure que la nostra ànima, encara que no sigui perfecte, serà el resultat de la nostra concepció de la vida i, per tant, la nostra realitat.                                                                                                Carla Boyero López, 2n de batxillerat A

Moltes vegades sentim que no podem superar els diferents obstacles que s'interposen a les nostres vides, creiem que no els podem confrontar i sentim com si estiguéssim en un lloc replet de foscor del qual no podem trobar la sortida. Però igual que després de la immensa foscor de la nit, ve la resplendor de la llum de l'alba, podrem sortir d'aquesta foscor i trobar la llum superant els nostres moments difícils i curant les nostres ferides amb el temps.                                                                                                     Ángela Fabiana Díaz, 2n de batxillerat A

  La vida humana és un constant diàleg entre el conscient i el subconscient. Ens passem la major part del nostre dia immersos en el riu de pensaments, pors i records que flueixen des de les profunditats del nostre ésser sense adonar-nos de la seva influència. Només en efímers moments, aconseguim ser conscients de la nostra realitat. Llavors, quan no estem sotmesos en el subconscient?                                                                                                          Anna Fernández, 2n de batxillerat A

  Els records formen part de nosaltres des que naixem fins que morim, encara que, amb l'edat i el pas del temps, les experiències s’esvaeixen al fons de la nostra memòria i ja no les podem trobar. Veiem una fotografia d'anys enrere i som incapaços de rememorar què sentíem o què contemplàvem en aquell precís moment. Érem feliços o era un somriure fingit? El record ha desaparegut, com si mai hagués existit.                                                                                                                                   Ariadna García, 2n de batxillerat A

Cadascú de nosaltres té una història que explicar, i aquesta s’explica mitjançant els ulls. Els ulls mostren poder, valentia i entusiasme, però també mostren por, tristesa i dolor.  Són capaços d’explicar la història d’amor més preciosa o la història més dolorosa que acaba amb depressió.   Cada arruga, cada plec, cada mirada i cada ull ens explica una història, però aquesta no es pot completar si no es amb paraules, perquè la història que expliquen els nostres ulls és tan personal i tan especial que només un mateix pot conèixer-la sense mentides ni amagatalls.                                                                                                         ...

  La disciplina es presenta com una força que ens permet dirigir la nostra atenció i energia cap als nostres objectius i cada dia es converteix en una ocasió per avançar en la construcció d'un futur millor. S'emfatitza que la disciplina ens ajuda a superar obstacles, mantenir-nos enfocats i acomplir les nostres metes. Ja sigui un dia comú o el primer dia d'un començament nou, la disciplina és la clau per obrir la porta cap a una vida més significativa i exitosa.                                                                                                               Martí Hita Abadín, 2n de batxillerat A

De vegades ens sentim com si estiguéssim en un bosc seguint un camí sense final i sense cap sentit, creient que tot està predestinat en les nostres vides, però, i si aquest no fos el cas? Potser per dissipar aquest pensament hem de començar a viure, és a dir, a prendre riscos i a crear el nostre propi camí. Durant aquest podem cometre errors, agafar altres rumbs, no obstant això, el més important és no rendir-nos durant el camí, ja que tot forma part del creixement. Cada cosa que es perd és un nou aprenentatge que s'adquireix. Per fer-ho, no hem de buscar les causes de cada cosa que ens succeeix, hem de deixar el passat, gaudir més del nostre present, valorar els moments i no sobre pensar en el temut futur.                                                                       ...

Tenim molt familiars i amics, però la figura d'una àvia queda marcada per sempre. Ens ensenyen valors, ens cuiden, ens consenten i el més important ens estimen tal com som. La mort està a l'abast de tothom, i per elles el temps sembla que va passant més de pressa. Desitgem que puguin estar per sempre, però de totes maneres la vida tard o d’hora acaba, cal gaudir i acumular records per tenir-les sempre present.  I per què no marcar-los per sempre a la pell? RELACIÓ: aquest tatuatge el porto jo i és una frase escrita per la meva àvia, és una manera de recordar-la quan ja no estigui present. Julia Lozano Santiago, 2n de batxillerat A

Els pensaments canvien quan tens la oportunitat de poder evitar les coses que no et ve gust fer-les? L’interès acaba quan et canses de fer una feina o una activitat i comença la repetició i l’obligació de fer aquella cosa cada dia o amb un cert temps, jo penso que l’obligació es una cosa necessària i impossible de delegar, al final no t’agrada ja que no tens cap altra opció. Jo crec que la feina que sabem que la podem evitar fer no ens agrada perquè una persona ens fa fer-la i no ens ve de gust haver de realitzar-la perquè no ens donen altra opció, m atreveixo a assegurar que si tu tens la idea de fer-la o d’estudiar el tema que vols ho faràs amb tot el plaer del món, en canvi el que ens fan fer durant tota l’etapa de l’educació no ens agrada estudiar-ho i per això ens queixem. Jan Oliveras Mora, 2n de batxillerat A

Moltes vegades atribuïm el terme riquesa a la quantitat de diners o béns que té una persona. La riquesa pot ser material i, en efecte, és aquest tipus de fortuna la que més valorem i apreciem. Ens passem la vida darrere d'ella buscant-la amb ànsia pensant que ens donarà la felicitat, sense tenir en compte l'altra tipus de riquesa, la riquesa de l'ànima. Aquest tipus de fortuna és la que ens omple, en altres paraules, és la que ens dona tot allò que els diners no ens pot atorgar, com per exemple, l'amor, l'amistat, la satisfacció, l'alegria i la companyia de totes les persones que estimem. Moltes persones poden tenir tota la riquesa i abundància del món, i ser els més desgraciats pel gran buit que senten en els seus cors. En canvi, hi ha persones que poden no tenir una gran fortuna material però sí tenir la riquesa de l'ànima. En atenció això, podem preguntar-nos si tenir molts diners és el que ens fa ser rics?                   ...

  Moltes coses van canviar a la meva vida en un moment donat, però una cosa no va canviar, els meus amics. Estic en contacte amb ells i fins i tot faig nous amics. Però, aquesta amistat serà tan forta com abans? Mykhailo Palchinskyi, 2n de batxillerat A

Quan abandonem aquest món, per què se’ns recordarà, per una memòria, una imatge, pel nostre nom o fins i tot per la roba que solíem portar? Aquest nexe entre l’existència i l’oblit ens mantindrà vius a la memòria de la gent fins i tot després de morir; Tanmateix, una vegada aquesta reminiscència desapareixi, nosaltres també ho farem.                                                                                                               Guillem Pérez Arroyo, 2n de batxillerat A

  Sovint, a la societat es valora els objectes o els regals pel seu preu, però realment és així? Quan ens referim a un objecte com a "valuós" no té per què ser de preu elevat, un dibuix del teu fill o filla o un regal fet a mà pel dia dels enamorats pot arribar a tenir un valor incalculable, o dit d'un altra manera, no tenen preu.

  La societat d'avui en dia veu la marca Apple com una marca innovadora i molt exclusiva per les funcions que fa la seva tecnologia. Però altres persones, veuen en aquest dispositiu vides de gent explotada per l'exportació d'un mineral el qual fa que aquests dispositius funcionin. Eugeni Sánchez Benítez, 2n de batxillerat A

Sempre s'ha dit que plorar és per a nenes i no per a nens, també n'és típic el debat "home dur versus home sensible" o sobretot ens hem sentit dèbils per haver plorat davant d'alguna situació. Però, malgrat plorar sigui símptoma de dolor, tristesa i angoixa, realment és una de les funcions més encertada que té el cos humà perquè plorar és el millor analgèsic pels mals del cor i l'anima. Plorar és ben sa i és una altra emoció que tenim tal i com és l’alegria o l’euforia. Plorar és com la pluja, et renova i et fa sentir millor. Plorem d'alegria també, no només de tristesa i clarament és símptoma de ser persona, de tenir sentiments i de vida. És per això, que no hauríem de dissimular les vegades que se'ns escapen llàgrimes. Perquè realment el signe de feblesa consisteix en amagar el nostre desig de plorar per por a no ser prou forts.                                       ...